La cara fosca de la cultura catalana

Hi ha un dens canemàs de discursos que construeixen Catalunya com un país fonamentalment democràtic, respectuós amb els drets humans, víctima de l’obsessió de l’Estat espanyol per eradicar la diferència i, des de 1939 fins a la Transició, víctima de les forces reaccionàries que integren el conglomerat del franquisme, entre les quals hi ha el feixisme de Falange. Això és veritat, és clar, però no és tota la veritat. El feixisme i, en general, la pulsió autoritària són un fenomen que al llarg dels anys 20 i 30 del segle passat s’escampa arreu d’Europa i influeix d’una manera notable sobre el pensament de molts artistes i escriptors. La temptació del feixisme, o de la pulsió autoritària en qualsevol de les seves
manifestacions, és un fenomen paneuropeu i, per això mateix, també la trobem, poc o molt, a la cultura dels Països Catalans. Els autors del volum que teniu a les mans estudien des de perspectives diverses aquesta pulsió autoritària tal com apareix a l’obra d’intel·lectuals catalans i
mallorquins que van ser falangistes o van col·laborar amb la dictadura franquista, o totes dues coses alhora, o bé perquè el feixisme espanyol i la dictadura els van enlluernar, o bé perquè els va convenir