El Real Monasterio de San Agustín de Valencia

El decisiu paper dels ordes mendicants en la cristianització de Balansiya és evident i resulta oportú que siga estudiat i ressaltat. La decidida voluntat d'entroncar amb el gloriós passat cristià, la reivindicació de la venerable figura de Sant Vicent amb el seu santuari mossàrab, i la restauració de la seu valentina romana del bisbe Justinià, fou reforçada considerablement per la activitat evangelitzadora per aquells que representaven el cristianisme d’avantguarda de l'època. Els seus monestirs testimoniaven l'apropiació del territori per la nova fe i la cultura europea. En el cas dels agustins valencians l'església és l'únic que subsisteix dels seus nobles edificis conventuals, restaurada després saquejos i devastadors incendis. Però en els seus orígens formava part del principal convent d'estos religiosos a València, i era el cap d’una les províncies agustinianes més extenses i importants, amb la inclusió de la totalitat de la Corona d'Aragó, a més de les illes de Sardenya i Sicília. La possessió de la icona de Santa Maria de Gràcia, a la qual se li va atribuir molt prompte la llegenda d’un origen miraculós, fou decisiva per a la seua prosperitat i prestigi, ja que esta cèlebre imatge va arribar a gaudir d’una extraordinària veneració entre la població i també entre les mes altes instàncies i eclesiàstiques, i se li va adjudicar el patronatge de la ciutat, celebrat amb solemnes cultes, mentre es recorria a la seua protecció davant de qualsevol circumstància rellevant. El llibre parla de tot això i dóna compte dels avatars de la fundació agustina, dels mes destacats dels seus religiosos, molts dels qualss van regentar càtedres a la Universitat, o s’hi van distingir pel conreu de les ciències i de les arts. Es descriu l'esplendor de la seua església i dependències en el període barroc, la seua ingent i valuosa biblioteca, arruïnat tot per les violències de l'exclaustració al segle XIX. També es diu sobre la instal·lació del modèlic penal del coronel Montesinos, i els enderrocs subsegüents fins a la restauració de l’antiga parròquia de Santa Caterina i la seua evolució al llarg del segle XX.