Extrema llum

Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l’amor, del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de l’esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats en un camí envers (o des de) l’origen del mot, els coàguls de sal a l’origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedents adquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no hi ha més guia que l’ossada de la llum. (Del pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich).