Epistolario

A la Itàlia del segle XIV Petrarca s'erigeix, amb Dante i Boccaccio, com un dels tres pilars d'una nova era a Occident, marcada per l'humanisme. I és que, en redescobrir la tradició dels clàssics llatins, el poeta del Cançoner, llorejat el 1341 al Capitoli de Roma, es va distanciar de la teologia i va fer de l'ésser humà el principal interès del saber. I precisament la seva obra epistolar escrita en llatí va contribuir a plantejar aquest projecte inèdit. En aquesta edició del monumental corpus en prosa -integrat per les cartes familiars, de senectut, sense destinatari i disperses, que abasten bona part de l'existència del poeta i gairebé un segle d'història-, Petrarca ens parla com a observador de la seva convulsa època, dels seus contemporanis i de si mateix, dialoga amb autors del passat i els converteix en privilegiats interlocutors i crea la seva pròpia comunitat intel·lectual més enllà del temps i l'espai. Així forja la figura de l'home, singular i mortal, però capaç d'exercir la seva llibertat i transcendir la finitud apel·lant a la posteritat. Amb Petrarca l'art esdevé alternativa existencial al sentiment religiós, i l'artista, paradigma humà.