La sangre derramada

Ignacio Sánchez Mejías li va confessar en una ocasió a un periodista que el seu somni era torejar a Nova York, ciutat sense plaça de bous ni veritables places (ni tan sols urbanísticament parlant) però amb molts fòrums pugilístics, estreps de l'intercanvi i el debat artístic moderns. Mai ho va fer, mai va torejar en la seva quadrícula, però sí va dictar, en un dels salons de Columbia University, una vibrant i brillant conferència sobre tauromàquia, La passada de la mort, que sembraria una fèrtil llavor en els que ho van sentir, i molt assenyaladament en García Lorca. Aquell text va influir, potser com cap altre, en l'obra de perfil Táurico i taurí de Federico, però no només aquell text: és possible establir el magisteri i el seu progrés a partir del moment en què espasa i poeta es coneixen i intimen, en 1927. a l'estudi d'aquesta influència en la poesia, la prosa, el teatre i els paratextos lorquians es consagra la primera part d'aquest llibre. Però La passada de la mort portava temps demanant atenció i cura, pel seu valor intrínsec i la seva qualitat poètica. D'aquí que en una segona secció s'analitzi la seva història i es reclami situar-la al lloc que li pertany, establint per primera vegada els seus ascendents (de Pedres Albes a Santa Teresa i d'aquesta a Miguel de Unamuno) i fixant, a partir de les pàgines conservades del manuscrit, la còpia a màquina i les versions donades a la impremta, la seva edició crítica, a la qual serveix de complement i marc la reproducció facsímil dels documents originals. Sánchez Mejías va preparar aquella xerrada a l'habitació de l'hotel Ansonia de Nova York que compartia amb Encarnación López Júlvez, la Argentinita, i ho va fer sense auxili documental algun, però amb una frescor, un eloqüència i una llibertat rares. Ni el lector taurí ni el antitaurí haurien privar d'aquesta festa, que més que nacional és cosmopolita.