Madrid, metrópolis (neo)fascista

De la mà de Pablo del Hierro redescobrim un Madrid que va actuar com a centre de negocis foscos sovint vinculats al món de l'art, com a refugi segur per a jerarques feixistes on la naixent justícia internacional no s'aplicava, com a node de les rutes d'escapament. Rutes d'escapament -rutes de rates- entre l'Europa continental i Llatinoamèrica (i viceversa), i com a punt de trobada d'una dreta extrema que no renunciava al terror mentre aspirava a incidir novament en el futur polític dels seus antics països. Simultàniament el Madrid vital i antifranquista, la capital espanyola es va consolidar com la gran urbs de l'activitat i l'imaginari neofeixistes. Rescatar aquesta història fosca i abjecta ens permet entendre el seu paper com a baula imprescindible que connecta la victòria franquista i la dispersió feixista post-1945 amb els atemptats ultres durant la Transició espanyola i alguns dels amenaçadors moviments dels nostres dies. Els grans règims feixistes europeus van ser derrotats a les trinxeres de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, molts dels seus paladins van aconseguir amagar-se a l'espera de temps millors, escapar sota noves identitats a tercers països o reciclar-se com a peons de la nova Guerra Freda. Tota aquesta diversitat de circumstàncies va convergir, en un moment o altre, en una mateixa geografia: Madrid. Així, mentre l'Espanya franquista intentava esborrar qualsevol record de les seves simpaties a favor de Hitler i Mussolini i realinejar-se com a baluard catòlic i anticomunista, la capital espanyola exercia de facto com la principal Metròpolis neofeixista.