Memorias de un hombre perdido

"La memòria és una forma de la malenconia", va escriure Damián Tabarovsky, i potser aquesta afirmació sigui l'enunciat que millor defineixi aquest llibre extraordinari, Memòries d'un home perdut, d'Antonio Ferres. Nascut el març del 1924 a Madrid, l'autor d'aquestes memòries singulars és l'exemple perfecte d'escriptor travessat per la història. "Travessat", és a dir, ferit, alhora construït i destruït. "Esdevingut", valgui afirmar, per aquesta dura història de l'Espanya que abasta la Guerra Civil i els llargs, secs i ruïnes anys del franquisme per desembocar en una transició democràtica plena d'ombres i pèrdues, en què no falten desencants, oblits, contradiccions i hipocresies. Trobada i desencontre d'un home, Ferres, amb la història que, si escau, adquireix especial rellevància perquè donarà lloc a un dels trets més representatius d'aquell llarg temps de desgràcia i mediocritat: l'entesa com a acció i gest distintiu únic, en temps i lloc, en desig i voluntat, de la militància política antifranquista i de la tasca cultural com a armes de resistència i denúncia. Política i cultura sense fronteres. Política en clau revolucionària i cultura amb vocació de compromís. Una doble cara que, segons el meu parer, dóna caràcter a bona part de l'Espanya del segle XX.