Si demaneu a un mallorquĂ què Ă©s un molĂ, conÂtestarĂ que Ă©s una mĂ quina de treure aigua per regar. En aterrar a l’aeroport de Son Santjoan o al des Codolar, hi haurĂ hagut ben pocs viatgers externs que no s’hagin interessat per la presència de les grans rodes giratòries armades d’una coa de fletxa sobre una torre de maçoneria o marès. Ara, els molins aiguaÂders sĂłn una relĂquia etnològica, però arribaren a ser prop de 2.500!
Els molins per treure aigua, els «inventaren» menestrals instruïts i agosarats —entre fusters i ferrers— i, sobretot, familiars de moliners de farina; entre ells hi hagué el Capellà de ses Idees, Rafel Oliver, prevere liberal i erudit que havia llegit ferm i va intentar treure la patent del seu artifici. Paul Bouvij —el neerlandès dessecador del Prat— el va seguir.
El molĂ va ser un avenç tècnic que va evolucionar des del giny de vela llatina o de gaies (calcat sobre el fariner), passant pel model de ramell de fusta al de ferro, de pales o metĂ l·lic del qual es mantenen exemplars mĂ©s o menys ben conservats, però poquĂssims en funciĂł.