Disputa de l'ase

Al llarg de quatre anys —entre 2010 i 2013, ambdós inclosos—, vaig mantenir amistat amb un ase ronyós i savi que tenia el seu recer i pasturava tran­quil pels camins que menen al campus universitari de la ciutat de Mallorca. L’atzar féu que es produís el nostre encontre, que començàssim a parlar —els ases parlen per voluntat del cel—, de les nostres quimeres, de la mica d’il·lusió que érem capaços d’abocar en cada somni. Perquè sovint somniàrem plegats amb el meu amic, inútilment, que aquesta no és terra que atengui les petites imaginacions dels seus fills. Aquí, la decepció —em va dir el meu amic, una tarda quasi fosca d’estiu—, és una pàtria.