Maragall i Azorín

En el cruïlla dels segles XIX-XX i gràcies a la concurrència de diversos factors, es va produir un joc de complicitats i, malgrat les reserves, de col·laboracions i coincidències entre els equips literaris de Madrid i Barcelona. Primer, en plena Restauració borbònica, amb l'explosió de la gran novel·la realista (Pérez Galdós, Pardo Bazán, Pereda, Oller, Yxart, Sardá) i, en un altre sentit, de la crítica político-social dels grups «regeneracionistes» (Costa, Picavea, Almirall, Gener). I, després, amb la desfeta colonial del 98 i la introducció de la nova filosofia de la «modernitat» (Unamuno, Azorín, Martínez Sierra, Maragall, Rusiñol, Coromines). Aquest joc, però, no va tenir la continuïtat que prometia. I crec que valdria la pena d'analitzar-lo no sols per raons literàries, sinó també polítiques.