Passadís avall

A Passadís avall, els sentits teixeixen un descens cap al límit de la identitat i l’existència pròpia, durant el qual els versos, carregats de gravetat i cruesa, exploren un malestar honest i aboquen la veu poètica dins la pica, el llit, la gola i el foc. L’autor divideix l’obra en dues parts asimètriques que dialoguen entre si i representen, per una banda, l’experiència ininterrompuda de la «ineptitud de ser» i, per l’altra, l’inici del procés de comprensió fet de «focs que s’apaguen sense descans».
La força simbòlica dels poemes conviu amb una gran atenció al ritme, la sonoritat i la dimensió oral del vers.